Entrevista amb la Maig sobre PROU!, la construcció d’una identitat artística i el paper de les xarxes socials en la nova generació d’artistes
Amb només 19 anys, la Maig ja ha passat de presentar-se amb La Flor de Maig, el seu primer EP, a defensar una identitat artística cada vegada més definida. L’artista i productora barcelonina obre ara una nova etapa amb PROU!, el seu àlbum debut: nou cançons amb què deixa enrere part de l’electrònica minimalista dels seus anteriors treballs per acostar-se a un so més orgànic, directe i carregat de guitarres.
PROU! també és la consolidació d’un imaginari propi. Amb una estètica que reinterpreta l’univers ‘ie-ie’ i els anys seixanta des d’una mirada contemporània, la Maig construeix un projecte en què música i univers visual avancen de la mà. Un disc que parla de desig, nostàlgia, contradiccions i límits, i en què cada cançó funciona gairebé com una escena emocional.
Parlem amb la Maig sobre tot el que hi ha darrere de PROU!: de com l’armari de la seva àvia va acabar sent el punt de partida del seu imaginari visual, de la necessitat de crear sense sentir-se limitada per un concepte i de la recerca d’una identitat artística que, tot i estar cuidada al mil·límetre, també deixi espai per fluir. També conversem sobre la seva manera d’escriure, la importància de les xarxes socials per als artistes emergents i la fina línia entre utilitzar-les per donar a conèixer la música i acabar fent música pensant en el que funcionarà a TikTok. I, en un moment en què el seu projecte no deixa de créixer, sobre com està vivint adonar-se que, a l’altra banda de la pantalla, cada vegada hi ha més gent escoltant-la.
Ja fa pràcticament dos mesos que ha sortit el teu disc debut. Com estàs vivint aquesta etapa?
Doncs aquesta etapa està sent com molt surrealista, diria. Està superant les meves expectatives. Sempre vaig amb una mica de nervis, i també em passa que jo em fico en piscines on a vegades no hi ha aigua. Aleshores era com: “tinc por que, de cop i volta, em doni per fer un àlbum i no sigui el moment”. Però això jo crec que és com es fan les decisions més importants, sempre es prenen amb una mica de nervis, amb una mica de neguit. M’ha sorprès la rebuda, perquè pensava “estic fent el que realment m’agrada i, a vegades, el que a tu t’agrada no és el que agrada a tothom”. Algunes opinions sobre temes en específic… Rotllo, Els llençols del teu llit era un tema que pensava que, en ser tan personal meu i tan dramàtic, no agradaria tant. I ha sigut el contrari: ha sigut dels que més ha agradat i estic contenta.
A vegades, com més personal és un tema, més gent s’hi pot identificar. Sobretot si parlen sobre un tema universal.
Sí, sí, totalment. També crec que les cançons pop cada vegada estan tendint més a coses més específiques i és una cosa que estic recorrent jo més, també.
El títol del disc és PROU!… És molt contundent. A què li vols dir prou?
Prou a la por, al que digui la gent, prou… Prou, fins i tot, doncs això, a la por del futur, a les opinions externes… No ho sé. Però també prou a dir prou.
Prou a no fer les coses per la trama.
Sí *riu*
M’agradaria que parléssim sobre l’imaginari del disc. Com neix?
Neix investigant molt sobre l’armari de la meva àvia. La meva àvia va morir fa uns mesos, cap a l’octubre o novembre de l’any passat, i la meva herència per part d’ella va ser el seu armari. I allò em va portar a mirar moltes fotos de la seva època i em va anar derivant… Vaig entrar com en un rabbit hole d’investigar i vaig investigar molt en els seus referents. Després d’això, em va portar a mirar moltes pel·lícules de l’Almodóvar, no sé per què, i llavors, de cop i volta, l’imaginari es va anar creant. I trobo que és un disc amb l’imaginari molt Almodóvar, molt 60s,…
He llegit que intentes reinventar l’imaginari “ie-ie”. Estèticament està claríssim, però, si t’endinses una mica en l’àlbum, es veu també clarament en les lletres, en el sentit que et mostres juganera, amb un punt rebel, desenfadada,… Vas començar a crear la part musical, la part més de lletres, arran de tota aquesta investigació que vas fer o com va sorgir?
Vaig començar a crear l’àlbum sense tenir realment una estètica al cap. I llavors, de cop i volta, com al cap de dos mesos de començar a fer l’àlbum… Clar, jo l’àlbum el vaig començar a crear a l’abril de l’any passat i, al cap de dos o tres, fins i tot quatre mesos d’estar allà a l’estudi, vaig començar a investigar sobre el món estètic d’una època més seixanta. Realment, la sonoritat de l’àlbum trobo que és molt més indie, fins i tot 2000. Però, quan vaig tenir clara l’estètica visual, va haver-hi bastants canvis que vam aplicar a la producció de l’àlbum. Per exemple, vam decidir no utilitzar pads perquè els pads no existien en aquella època i canviar un pad que teníem a «Ja no tinc 12 anys» per un instrument original dels 60 que tenia el Joan, el productor, a l’estudi. Coses així, perquè hi hagués una estètica sonora molt més similar a la que podries trobar als 60.
Cada detall està pensat.
Sí. És un àlbum que he pensat bastant. Hem pensat tots, col·lectivament, bastant. I també el fet d’haver sigut la directora creativa de l’àlbum ha fet que estigui tot molt més mil·limetrat. Considero que pel fet que tingui tant apego cap a tot això.
Quina importància dones al fet que hi hagi un concepte, un perquè darrere de cada cosa, dins d’un àlbum?
T’he de dir que, a nivell conceptual, d’història, del que explico en les cançons, és una cosa que he volgut apartar una mica en aquest àlbum. En el sentit que l’any passat vaig fer un EP que era superconceptual, supermil·limetrat. Tota la història que explicava anava molt lligada, com el cicle d’una història d’amor amb el cicle de vida d’una flor. I això sento que em va limitar molt a l’hora d’escriure sobre el que jo realment sentia, que al final jo vaig començar a escriure perquè volia expressar com em sentia. I amb aquest àlbum vaig treure’m una mica aquesta barrera i vaig voler donar-li un sentit en altres aspectes, com seria la producció, com seria la visualitat. I llavors trobar-li un sentit després d’escriure els temes, saps? No tant pensar, a l’hora d’escriure, que tinguis una coherència, sinó trobar-l’hi després.
Tot i que el projecte ‘Maig’ sigui un tot, veus els teus projectes (EP i disc) totalment independents?
A mi m’encanten artistes que tenen eres, com Lorde, per exemple. Primer Pure Heroine era molt dark, després, de cop i volta, Melodrama és superblau, Solar Power és supergroc i amb Virgin és com un altre blau, blanc, tal. Soc superfan de gent que té eres. Llavors, m’encantaria investigar sobre cap on puc anar. Contradir-me molt, perquè considero que els humans ens contradiem moltíssim, perquè és senyal de canvi i és superpositiva, la contradicció. Llavors em ve de gust, com, en el següent projecte, anar-me’n a un pol completament oposat. Ja veurem el que em depara el futur. No ho sé, però no em tanco a idees contràries.
Sí que és cert que, tot i que un artista tingui moltes eres, sempre hi ha elements que identifiquen perfectament l’artista. Tu, quan escoltes Lorde, dius: sigui l’era que sigui, és Lorde. Què diries que la gent pensa quan t’escolta, que digui “això és molt Maig”?
Jo crec que tinc com vicis a nivell melòdic que se m’acaben marcant. Potser això, gent més friqui d’això de la música, però potser et diria les lletres. Al final és una cosa que crec que estic creant com a marca personal. M’agraden molt les metàfores visuals, com explicar i posar en escena les persones. Rotllo El pis del Born, que és un tema superartificialment creat, en el sentit que era molt contrari a la forma en què jo creo normalment. Jo començo normalment amb les lletres, després melodies, després producció. I en aquest tema vam fer primer la producció, després les melodies i després la història. I això em va permetre explotar al màxim això que dic de posar una persona en una circumstància. Va ser un objectiu claríssim des del minut zero. Em vaig imaginar el que seria estar amb una parella amb qui estic molt desconnectada, que no era el cas en el moment, doncs posar-me en la situació de: veig la meva parella fumar al balcó del pis on estem vivint junts i muntar-me una palla mental que flipes. I va ser un exercici que crec que repetiré més sovint i ha sigut molt resultón, no?
Dius que estàs creant la teva marca personal, el tema de les metàfores, etcètera. Diries que tens molt calculat com vols que sigui la teva marca personal? O t’estàs deixant portar també una mica per la teva expressió del moment?
Jo crec que és constantment una balança. Jo penso moltíssim les coses i això em fa tendir a tenir-ho tot molt mil·limetrat, i estic intentant aprendre a fluir, que és superimportant. Llavors estic… És trobar… No ho sé, encara no ho he trobat, saps? Estic fent camí. I, de fet, el David Bowie tenia una frase molt interessant que vaig llegir fa uns mesos al seu museu a Londres, que parlava sobre com la música és un camí i no és un camí creat, és un camí que vas creant, i que aquest camí canvia tant la trajectòria constantment com l’artista. Bàsicament ve a dir que fer música és fluir i lluitar constantment per poder fluir de veritat.
Què diries que està fent que la teva música i tu com a artista arribis a la gent?
Quina pregunta més transcendental. Això m’ho hauria de dir una persona a qui li arribi la meva música. O sigui, és una cosa superfreda de pensar i no sé… Jo desitjo que sigui perquè la meva forma de pensar i veure la vida connecta amb la forma de pensar i veure la vida d’altra gent.
Potser per algunes persones és perquè un tema els ha tocat molt amb la seva parella i, de cop i volta, és el tema que comparteixen amb la seva parella, o perquè, quan estan passant per un moment molt difícil, han pogut escoltar la meva música i els ha ajudat. Hi ha dies en què m’arriba gent que em diu: “Gràcies per fer Els llençols del teu llit, perquè em va tocar justament en un moment en què vaig empatitzar moltíssim amb aquesta situació i em va ajudar moltíssim a poder tirar endavant”. Em va passar l’altre dia i és supermaco quan passa. Però trobo que és molt personal de cada persona. I et podria posar jo mateixa d’exemple, com la Lorde mateixa: a mi, la raó per la qual em sento tan connectada amb ella és perquè em va tocar en un moment molt específic de la meva vida. I potser, si no hagués estat en aquella fase en aquell moment, no m’hauria tocat tant com em va tocar.
Quan parles amb les persones que t’escolten, què t’expliquen sobre com t’han conegut?
Hi ha persones que em diuen: “El meu ex em va ensenyar la teva música”, o coses així, i em fa moltíssima gràcia. O, per exemple, hi ha molta gent que em diu: “Vius crònicament online, crònicament en el meu TikTok”. I sí, em fa moltíssima gràcia, la veritat, quan em diuen això, perquè a mi em passa amb altres artistes, saps?
Dius que vius crònicament online perquè t’agrada o perquè penses que, potser, ara mateix els artistes emergents, sobretot per poder destacar, han de ser d’alguna manera també molt actius i creadors de contingut?
A veure, jo soc una addicta a les xarxes i és un problema que tinc, que estic lluitant per combatre, perquè, o sigui, jo crec que és un problema de generació Z, que vivim enganxats al mòbil. Jo passo moltes hores diàries a TikTok. Llavors, quan estic en un bar esperant les meves amigues i em ve de gust gravar un TikTok amb el got, és una cosa que em surt molt orgànicament i tinc aquesta sort. Perquè tinc amics a qui els costa molt agafar el mòbil i posar-lo. I també… El format que creo de contingut és literalment jo amb un mòbil i cantant a càmera. Vull dir que no és res de l’altre món. Se’m fa molt més fàcil de crear. Si pensés a fer una creació de contingut molt conscient, llavors… A mi això se’m donaria fatal.
Jo crec que és part de la màgia, perquè al final, veient-te, es nota que surt natural i també, d’alguna manera, crida una mica l’atenció i fa que et quedis mirant el vídeo.
Gràcies!
De cara al futur, quin paper creus que tindran les xarxes socials en el teu projecte i en els teus futurs projectes?
Jo crec que és un recolzament més per fer promoció de les cançons. També trobo que és la forma més genuïna de fer promoció de les cançons. A part de penjar cartells pel carrer, jo trobo que això és com l’eina número 1 que vull aplicar en el meu projecte en un futur. I bé, o sigui, jo intento no condicionar-me a l’hora de crear música pensant en xarxes o el que sigui. De fet, és l’última cosa en què penso i molts cops m’ha causat problemes per fer promoció d’aquests temes. I he tingut la sort miraculosa que els singles que he volgut treure d’aquest àlbum justament eren com bastant catchy a nivell de xarxes, però no acostuma a ser el cas. Llavors jo reso perquè mai em senti condicionada a utilitzar les xarxes i a crear música perquè funcioni a les xarxes, i sentir-me lliure de crear perquè el tema en si o l’àlbum en si tingui un sentit, i no els 30 segons d’aquell tema.
Dijous toques al Vida Festival, tens 50.000 oients mensuals a Spotify,… Quan és aquell moment en què t’adones que el projecte està creixent?
Això em va passar quan vaig cantar a Razz. O sigui, jo no era conscient de… A veure, jo tinc una mica de síndrome de l’impostor, a vegades, i em va passar al primer sold out que vaig fer jo en una sala, que va ser a Reus, que pensava que una persona havia comprat totes les entrades per fotre’m i que no vindria ningú. I amb Razz em va passar una mica igual. I aleshores jo estava preparant-me per al concert pensant: “vindrà la meva família, les meves amigues i ja està”. I, de cop i volta, unes amigues que venien abans, com a les quatre o cinc de la tarda, m’envien una foto pel grup de les meves amigues i em diuen: “Ja tens cua per entrar al teu concert”. I era una cua molt llarga. I allà va ser com: “espera, que hi ha gent que em ve a veure”. Com, què fort. I clar, a les proves de so tu no ets conscient de la quantitat de gent que cap realment en una sala, i jo la veia bastant petiteta. Jo deia: hi haurà unes poques persones. I sortir i només veure cares desconegudes…
Va ser després d’aquest concert, fa un mes i mig, que vaig dir: “estan passant coses”, saps? O, en finalitzar el concert, que de cop i volta em vaig haver de quedar… Normalment, després dels concerts, m’agrada quedar-me per saludar la meva família, per saludar els meus amics. I em vaig quedar per firmar discos i vaig estar-me una hora i mitja després del concert firmant, saludant la gent i fent-me fotos i tot. I va ser surrealista. I estic superagraïda, la veritat. És com una cosa que està per sempre en la meva ment.
I quins objectius no complerts tens? On t’agradaria veure’t en el futur?
Doncs m’agradaria ser fidel, ser fidel al que em neix en aquell moment, que pot ser molt diferent del que em neix ara. Vull seguir fent música a saco. Jo vull tenir una carrera que duri 20 anys. Vull dir, em vindria de gust, jo què sé, d’aquí a 10 anys fer un disc cantautor. Penso molt en el futur. Intento sempre pensar en els objectius que tenia jo fa dos anys, quan vaig començar a treure temes, i pensar que per mi un objectiu era fer un sold out a Barcelona i ja he complert un dels meus objectius. I ser agraïda per tot el que està passant ara, mantenir-me amb els peus a terra.
A curt termini, quins són els propers projectes o què faràs a partir d’ara?
M’agradaria no treure un àlbum fins d’aquí a dos anys, poder tenir dos anys per crear aquest àlbum. Potser més aviat sí que em veig col·laborant amb artistes que admiro, com per exemple Leo Rizzi, que és una persona que admiro moltíssim. I, per sort, ja som amics, que és molt bèstia per mi. I col·laborar amb persones com la Maria Jaume, que té un projecte superinteressant, que admiro també molt. M’agradaria anar a l’estudi i veure què surt. I, a nivell visual, fins i tot col·laborar amb directors que admiro molt; a nivell de producció, treballar amb productors que també admiro molt. I ja està. És seguir endavant i seguir escrivint la història com vagi sortint.