El grupo catalán cerró su gira «El senyal que esperaves» en el Teatro Olympia de Valencia el pasado martes
El teatro con el sentimiento a flor de piel, luces intermitentes, y la melodía ligera de Ciènciaficció. Así empezaban Els Amics de les Arts el fin de gira en el Olympia. Valencia fue una de las últimas paradas de El senyal que esperaves y también una de las más esperadas. «No sé si sois conscientes pero venir aquí es muy importante. Cantar en catalán es un suicidio comercial y es triste, porque hemos tocado más en otras ciudades de España que aquí», se lamentaban Els Amics.
Sin duda alguna, uno de los momentos más emotivos del concierto llegó con Louisiana o Els Camps de Cotó. Esta fue la canción que los catalanes dedicaron a la ciudad de Valencia. El cantante Joan Enric Barceló, se sentó en las escaleras del escenario del Olympia y, con un tono íntimo, vibró junto al público con «la canción más especial» que tienen.
Kokoschka y Juliol 1994 fueron las canciones más coreadas del nuevo disco, pero tampoco faltaron sus clásicos Jean-Luc, canción reversionada recientemente con Pablo López, Ja no ens passa o No sé com t’ho fas. Durante el concierto quedó clara una cosa y es que els Amics de Les Arts son un grupo muy compenetrado. Joan Enric Barceló, Dani Alegret y Ferran Piqué, músicos y vocalistas, no eclipsaron al resto sino todo lo contrario. Tanto los vientos de Gisela Alegret y Maria Astallé como la percusión de Ramon Argall y el bajo Pol Cruells tuvieron un gran protagonismo a lo largo de la noche con unos solos que no dejaron indiferente a nadie.
Volcados con el público, agradecieron que fueran un martes a verles: «la gente ha venido un martes a un concierto, la gente quiere que pasen cosas». Y pasaron, al punto que durante un breve receso esperaron a una chica de que volviese de mear para seguir con el concierto. Otra de las anécdotas más divertidas de la noche fue el solo improvisado a piano que se marcó Dani Alegret para promocionar el merchandising. Hizo de la letra: «un somriure, una paraula amable i si pots, vint euros» todo un temazo coreado por el público. Hay que reconocer que el arte de Alegret dio sus frutos ya que al terminar el concierto el vestíbulo del Olympia estaba lleno de fans esperando para comprar un recuerdo de la noche.
También se dedicaron momentos a hablar de la importancia de proteger la cultura y la lengua. El pianista y cantante Dani Alegret contaba que de la experiencia del Barça con Leo Messi extrae que las cosas se deben apreciar cuando aún se poseen. Por este motivo, defendió que para no perder el catalán solo hay que hablarlo y quererlo, apreciarlo cuando aún se tiene. Sembla que Fossis tu cerró por todo lo alto un concierto caracterizado por el humor y el buen rollo. «Cantadla con rabia a vuestrxs ex!», animaron. «Deu ser tan dur cada cop que ensopegues, amb una nova versió low-cost de mi. Com t’ho deus fer?». Con esta letra el Olympia reventaba la última canción de los catalanes y despedía a Els Amics con el pulmón vació y el corazón muy lleno.
//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
El grup català va tancar la seua gira «El senyal que esperaves» al Teatre Olympia de València el passat dimarts
El teatre amb el sentiment a flor de pell, llums intermitents i la melodia lleugera de Ciènciaficció. Així començaven Els Amics de les Arts el fi de gira a l’Olympia. València fou una de les últimes parades de «El senyal que esperaves» i també una de les més esperades. «No sé si sou conscients, però venir aquí és molt important. Cantar en català és un suïcidi comercial i és trist, perquè hem tocat més a altres ciutats d’Espanya que ací», es lamentaven Els Amics.
Sense cap dubte, un dels moments més emotius del concert va arribar amb Louisiana o Els Camps de Cotó. Aquesta fou la cançó que els catalans dedicaren a la ciutat del Túria. El cantant Joan Enric Barceló va seure a les escales de l’escenari de l’Olympia i, amb un to íntim, vibrà junt amb el públic amb «la cançó més especial» que tenen.
Kokoschka i Juliol 1994 foren les cançons més corejades del nou disc, però tampoc faltaren els seus clàssics Jean-Luc, cançó versionada amb Pablo López, Ja no ens passa o No sé com t’ho fas. Durant el concert va quedar clara una cosa i és que Els Amics de Les Arts són un grup molt compenetrat. Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué, músics i vocalistes, no eclipsaren la resta sinó tot el contrari. Tant els vents de Gisela Alegret i Maria Astallé com la percussió de Ramon Argall i el baix de Pol Cruells tingueren un gran protagonisme al llarg de la nit amb uns solos que no deixaren indiferent a ningú.
Entregats amb el públic, agraïren que foren un dimarts a veure’ls: «la gent ha vingut un dimarts a un concert, la gent vol que passen coses». I passaren, al punt que durant un breu recés esperaren a una xica a què tornara de pixar per a seguir amb el concert. Una altra de les anècdotes més divertides de la nit fou el solo improvisat a piano que es va marcar Dani Alegret per a promocionar el merchandising. Va fer de la lletra: «un somriure, una paraula amable i si pots, vint euros» tot un temás corejat pel públic. Cal reconéixer que l’art d’Alegret va donar els seus fruits, ja que en acabar el concert el vestíbul de l’Olympia estava ple de fans esperant per comprar un record de la nit.
També es dedicaren alguns moments a parlar de la importància de protegir la cultura i la llengua. El pianista i cantant Dani Alegret contava que de l’experiència del Barça amb Leo Messi extrau que «les coses es deuen apreciar quan encara es tenen». Per aquest motiu, va defendre que per a no perdre el català només cal parlar-lo i voler-lo, apreciar-lo quan encara es té.
Sembla que Fossis tu va tancar pels aires un concert caracteritzat per l’humor i el bon rotllo. «Canteu-la amb ràbia als/les vostres ex!», animaren. «Deu ser tan dur cada cop que ensopegues, amb una nova versió low-cost de mi. Com t’ho deus fer?». Amb aquesta lletra l’Olympia rebentava l’última cançó dels catalans i acomiadava als Amics amb el pulmó buit i el cor molt ple.